Pare

el-mar-y-nubes-de-azul-374

 

Mon pare tenia el mar als ulls,

quan de menuda el mirava

tot ell era immens, tot cel.

Rius blaus recorrien

les seues estimades mans,

amb una olor a tinta, a paper,

a lletres, a llum,

a soroll d’impremta.

Mon pare era un bon home

ple de defectes dels bons,

dels que té la gent com cal.

No va tindre llarga vida

i jo sols catorze anys

per a poder descobrir

que malgrat no fou  perfecte

va ser pare i va ser bo.

Ens va deixar un febrer

amb un precipitat adéu

escàs, gelat, gris, dolent.

Parts de mi fan ressò

de la seua presència,

d’altres enyoren amb desig

el temps de les seues tendreses,

el temps de la seua xiqueta.

Mon pare tenia el mar als ulls,

aquell dia, l’últim,

quan el vaig vore,

al seu voltant tot era blanc,

molt blanc.

imma   20 octubre 15

 

Anuncios

2 respuestas a “Pare

  1. M’has emocionat, jo tenia 50 anys quan es va morir el meu i de tant en tant sent que no vam ser justos amb ell y m’agradaria demanar-li perdó. No llig poesia però estes del blog m’agraden molt,
    Víctor.

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s